Círcol (va de circ) és una empresa dedicada a la gestió de circ contemporani.Un grup de joves que creuen en el circ i volen sumar al seu esperit la capacitat de gestió i una visió avançada de fer les coses, i que tenen el convenciment que implicar el món de la gestió cultural en aquest sector permetrà fer una passa endavant en la dignificació i professionalització del circ.
 |
|
| Direccio i guió: Philipe Claudel Actors principals: Kristin Scott Thomas, Elsa Zylberstein, Serge Hazanavicius, Laurent Grévill, Frédéric Pierrot |
Silencis i misteris revelats amb cura. Sorpreses dosificades d’una història de tristesa amb gotes d’humor. Aquests són els ingredients de “Il y a longtemps que je t’aime”.
Philipe Claudel dirigeix la seva primera pel·lícula després d’un bon acolliment en el món literari on ha rebut diversos premis. Fidel al seu estil narratiu plasma perfectament en imatges els sentiment i les personalitats dels seus personatges que és sempre l’eix central de les seves obres.
Totes dues protagonistes Kristin Scott Thomas i Elsa Zylberstein en el paper de germanes retrobades després de 15 anys interpreten perfectament el seu paper i transmeten amb els seus gestos i mirades les sensacions que vol lliurar l’autor. Silencis i mirades esdevenen moltes vegades l’eix central de les escenes, on temes com la soledat, la tristesa, la por, la família, la vida i la mort, la culpa i el càstig entre d’altres són tractats amb cura en aquesta història que colpeja i sorprèn a l’espectador.
Una pel·lícula molt recomanable tant per la història que relata com pel “com” és relatada. Tots els personatges, tot l’entorn, són fets a mida, perfectament detallats, diferents petites històries s’entrecreuen amb la principal, cadascuna amb els seus secrets i els seus silencis.
Claudel ens ofereix la oportunitat de conèixer algunes d’aquestes històries amb dolces pinzellades en un marc francès molt acollidor.
Ice of the Antartic
El Tricicle dirigeix una obra musical i passa de fer riure amb els silencis a fer riure amb les paraules sobre l’escenari. De fet el moment més pur Tricicle de l’obra és quan tres monjos creuen l’escenari sense cap aportació argumental (sembla realment que són ells tres qui van sota les caputxes), a la resta de l’espectacle es dediquen a transportar els cavallers de la taula quadrada del cinema a l’escenari.
L’encert de l’obra és el càsting, sens dubte. Tota la cort del rei Artur encapçalada per Jordi Bosch estava excepcional en el seu paper, els gestos, les entonacions i la complicitat amb el públic molt encertada. Personalment el més fluix el de la dama del llac, que tot i tenir una veu potent no vocabulitzava prou bé i costava seguir-ne l’argument, i l’aparició divina de Pepe Rubianes que queda com anècdota sense cap mena de ganxo.
En general és entretinguda, i divertida, però no hilarant com es podria esperar. S’excedeixen en alguna coreografia sobretot a la cort de les Vegas on decau el ritme de l’obra. Per la resta és pur Monty Python, que esta bé però m’esperava millor, amb un toc més de Tricicle que es queda reduït a l’anècdota de la Sardana i de Mar i Cel.
Recomanat per als que els agrada Monthy Python o odien als Gavatchos, això sí cal anar-hi amb un descompte de com a mínim el 50% del preu que tenen ara, sinó no s’ho val.
TV3 i Catalunya Ràdio han fet 25 anys, m’ha quedat clar. Tampoc cal que ho vagin repetint tota l’estona perquè també em recorden que és la meva efemèride. I d’acord que els aniversaris s’han de celebrar, però ja comencen a fer-se pesats, de fet se’m van fer pesats en el Piromusical de dimecres on si no van dir el número 25 dues-centes vegades no el van dir cap.
D’aquest event precisament volia parlar. Any rere any assisteixo diligent (en jornades aplaçades repeteixo si així ho vol la pluja) i no em perdo els focs d’artifici enlairant-se per sobre el màgic escenari de Montjuïc amb les seves colorides fonts. Però aquesta vegada em van semblar fluixos, van voler encabir massa conceptes en un de sol.
Aigua, música i focs ja és massa per poder gaudir de tot alhora, sovint havies de sacrificar alguna filigrana aquàtica per meravellar-te amb una palmera, però aquesta vegada també van posar pantalles gegants i reproduïen retalls de sintonies de la història de la radio i la televisió. Si escoltaves les melodies volies saber de què eren o tenies ganes de veure’n imatges i aleshores et perdies els focs i l’aigua, i si miraves els focs et perdies la imatge… i la veritat és que poc espectacular, com que eren talls curts i poc orquestrals el piromusical quedava força deslluït.
La segona part, després de les bengales (que mai sé on reparteixen), va estar millor: música orquestral i focs mereixedors, amb les seves palmeres i la seva traca final. De vegades no cal canviar les coses que funcionen i intentar sempre fer més i intentar-se superar. A veure si per la propera edició n’han après i simplement poleixen el que ja funciona en comptes d’intentar millorar-ho rebaixant-ne la qualitat i posant més distraccions.
Com apunt final la música en directe. Quin sentit té?
Una banda de musics interpretava les peces i la música es reproduïa pels altaveus (que és la única que se sentia) i de fet no vam percebre els músics fins que feia una estona que tocaven.
Quina és la diferència entre els músics en directe i el so enregistrat?
El circ és un món complex i misteriós que pateix de la malaltia de la manca de definició.
Si pregunteu algú què és el circ què us respondrà? Pallassos? Malabars? Música? Espectacle? Decadència?
Però el circ no és res d’això, i tot això alhora. Ara no m’empescaré una descripció amb paraules metafòriques, però podríem dir que el circ és l’expressió en totes les seves vessants, sense límits o fronteres, i que el seu objectiu és seduir l’espectador, encantar-lo i fer-lo viure experiències noves.
Aquest cap de setmana va ser la 13a fira de circ a la Bisbal i vaig tenir alhora el plaer i la desgràcia d’assistir a alguns dels seus actes. El plaer perquè vaig veure un espectacle que em va agradar, sorprendre i divertir, i la desgràcia perquè també en vaig veure un que em va decepcionar molt, fins al punt que vaig marxar a mig espectacle (i estava a les primeres files i centrat a l’escenari).
Aquest desequilibri és molt característic en el món del circ, doncs aquest avarca des de la peripècia més extravagant al gest més subtil. I en aquest matís de grisos també hi ha cabuda pels negres i els blancs, tots dos extrems fan mal a l’espectacle. El negre són aquelles carpes decrèpites de lleons desdentats i espectacles amb gossos afamats en comptes de cavalls on el vestit de gala del presentador sembla tret del cossi dels draps bruts.
I el blanc, el blanc també fa mal, i el blanc seria el Cirque du Soleil de qui no cal presentació. La companyia, amb molt de mèrit, ha retrobat la majestuositat perduda i la màgia difosa del vell circ, però alhora deixant a l’ombra a moltes produccions que amb menys espectacularitat assoleixen resultats igual o més impressionants que els d’aquesta formació.
Aviat faré la crònica de dos espectacles, un de clar i un de molt fosc, que vaig presenciar a la Bisbal. Un de molt recomanable per a si mai el veieu en cartell i l’altre que és millor oblidar…
No mal interpreteu el títol, no parlo pas de la meva, de moment…
Fa unes poques setmanes, vaig ser convidat a una boda d’aquelles que costen d’oblidar. Potser perquè no hi estic avesat i pràcticament tot em venia de nou. Església i banquet, tot el pack, i tot i que amenaçava pluja (en un any de sequera) aquesta es va comportar i no es va precipitar fins que no érem entaulats.
La boda em va sorprendre molt gratament, doncs vaig veure que tenia la seva raó de ser quan em pensava que en els temps que corren cada vegada són menys les parelles que s’aventuren a donar el pas endavant i més les que el donen enrere.
La veritat és que m’està costant més del que em pensava escriure aquest comentari, doncs hi ha molts aspectes que costen de decidir a aquestes alçades i més plasmar-les per escrit. En l’àmbit més general criticar el tema dels vestits dels assistents i la preocupació que la seva elecció genera, però com una imatge val més que mil paraules us remeto al còmic de’n Garfield (d’entre les fotografies que es pot veure clicant la que acompanya el text).
I per acabar el puro. És potser el segon puro que em regalen (l’anterior a la boda del meu tiet) i no sé que fer-ne!! S’ha plantejat mai ningú que hi ha no fumadors? Perquè no s’inventen el detall perfecte per fumadors i no fumadors? S’accepten propostes. Per a les noies si que va ser quelcom maco i útil alhora: un penjabolsos amb una floreta que vaig estar a punt de canviar pel puro… llàstima que no tingui bolso.
I fins aquí reflexions de boda, n’hi ha moltes més però ara com ara em costa escriure-les.
Per molt que el títol pugui fer pensar en l’obra dels germans Marx aquest es refereix a la meva experiència d’aquest cap de setmana, doncs per diferents casualitats que sovint s’esdevenen vaig acabar al circuit de Montmeló per partida doble.
El cert és que fins l’any passat no entenia gaire, per no dir gens, el món de la Formula 1 (i ara tampoc en sé massa si he de ser sincer) però quatre lliçons detallades em van fer entendre que hi ha molt més que quatre cotxes corrent per arribar els primers, de la mateixa manera que el futbol és quelcom més que homes en pantalons curts darrere una pilota.
I aquest cap de setmana he tingut la oportunitat de veure en directe aquest espectacle que mou masses i sobretot diners. Botigues de samarretes i gorres a tort i a dret, i gent amb banderes patriòtiques a dreta i esquerra. Tret del màrqueting i altres curiositats com ara que pels altaveus arribés a sonar el “chiki-chiki” el dia mateix de la carrera, a poc minuts de l’inici d’aquesta, el que em va confirmar l’experiència és la majestuositat de l’event i la seva gran similitud amb el circ romà.
En aquest món tan global ja no són els ciutadans i els de comarques properes que s’apropen a l’espectacle de gladiadors i carruatges, ara ja ve gent de tot el món i les cuàdrigues son tan ràpides que no n’hi ha prou amb l’espai i calen quilòmetres de pista. Però segueix havent-hi la gent amb les seves banderes, la volta de presentació davant les autoritats i un clamor i un rugir de les grades que fa pensar en èpoques remotes.
Tot això em fa pensar que en un futur llunyà els turistes de Júpiter o Mart baixaran a la terra a visitar les ruïnes del circuit de Montmeló.
Sols és una reflexió.
Senzillesa de la complexitat.
El circ personal i familiar, proper i poètic, no cal anar-lo a buscar en grans superproduccions estrangeres. Aquí mateix, concretament a l’Ateneu popular de 9 Barris hi ha un centre de creació artística realment envejable.
Pocs actors però molt ben coordinats donen forma a un espectacle sobre la història del circ, la creació d’un espectacle i el descobriment d’una vocació. Un rere l’altre efectuen els seus petits números entre el present i el record dels seus inicis. Es mouen amb molta destresa interpretant moviments complexos en un reduït escenari que aprofiten al màxim.
Transmeten la humilitat de la feina ben feta defugint el tòpic de que el circ és espectacularitat majestuosa, en aquest cas simplement és espectacularitat en petites dosis. Com és ben conegut: en el pot petit sol haver-hi la millor confitura.
El públic, si bé érem pocs, vam lliurar-los un molt càlid aplaudiment al final, per un esforç i una realització excepcionals.
Realment recomanable.
Aquells que em coneixen ja saben que en el món del còmic tinc una debilitat, i que aquesta es diu Bone de Jeff Smith, la seva complicada senzillesa, la seva dolçor narrativa, els seus personatges entranyables…
Pensareu que ja m’estic desviant del tema, no anava a parlar de cinema? Doncs si. Tot just ahir l’autor del còmic va fer public en el seu bloc que acaba de signar un acord amb la Warner Bros per a dur-lo al cinema. Tan senzill com una trucada, tal i com explica ell mateix:
Personalment proposo Mark Mancina per a la banda sonora amb la col·laboració de Phil Collins que, al meu parer, tan bons resultats van donar a Tarzán. Ja sé que no és el mateix tipus d’història, però un dels grans dubtes és si fer-la 2D o 3D, l’autor és partidari del 2D per mantenir la fidelitat al còmic original, però les productores tal i com està el cinema actualment segurament el forçaran a les tres dimensions, doncs son les pel·lícules que ara tenen més tirada. Crec que una bona solució de compromís seria fer servir la tècnica emprada la anteriorment citada Tarzán on les dues dimensions esdevenien tres i les tres dues.
Temps d’espera
Ja tinc ganes de veure com els tres cosins bone es fiquen en mil-i-un embolics en una aventura que algú va definir com a mescla entre Tolkien i Disney, i vés per on sembla que acabarà a la Warner…
Espero que vegi aviat la llum, després només em faltarà que algú finalment es digni a produir i dirigir Ender’s Game d’Orson Scott Card…
