Núvols de glaç

El circ és un món complex i misteriós que pateix de la malaltia de la manca de definició.

Si pregunteu algú què és el circ què us respondrà? Pallassos? Malabars? Música? Espectacle? Decadència?

Però el circ no és res d’això, i tot això alhora. Ara no m’empescaré una descripció amb paraules metafòriques, però podríem dir que el circ és l’expressió en totes les seves vessants, sense límits o fronteres, i que el seu objectiu és seduir l’espectador, encantar-lo i fer-lo viure experiències noves.

Aquest cap de setmana va ser la 13a fira de circ a la Bisbal i vaig tenir alhora el plaer i la desgràcia d’assistir a alguns dels seus actes. El plaer perquè vaig veure un espectacle que em va agradar, sorprendre i divertir, i la desgràcia perquè també en vaig veure un que em va decepcionar molt, fins al punt que vaig marxar a mig espectacle (i estava a les primeres files i centrat a l’escenari).

Aquest desequilibri és molt característic en el món del circ, doncs aquest avarca des de la peripècia més extravagant al gest més subtil. I en aquest matís de grisos també hi ha cabuda pels negres i els blancs, tots dos extrems fan mal a l’espectacle. El negre són aquelles carpes decrèpites de lleons desdentats i espectacles amb gossos afamats en comptes de cavalls on el vestit de gala del presentador sembla tret del cossi dels draps bruts.

I el blanc, el blanc també fa mal, i el blanc seria el Cirque du Soleil de qui no cal presentació. La companyia, amb molt de mèrit, ha retrobat la majestuositat perduda i la màgia difosa del vell circ, però alhora deixant a l’ombra a moltes produccions que amb menys espectacularitat assoleixen resultats igual o més impressionants que els d’aquesta formació.

Aviat faré la crònica de dos espectacles, un de clar i un de molt fosc, que vaig presenciar a la Bisbal. Un de molt recomanable per a si mai el veieu en cartell i l’altre que és millor oblidar…

No mal interpreteu el títol, no parlo pas de la meva, de moment…

Fa unes poques setmanes, vaig ser convidat a una boda d’aquelles que costen d’oblidar. Potser perquè no hi estic avesat i pràcticament tot em venia de nou. Església i banquet, tot el pack, i tot i que amenaçava pluja (en un any de sequera) aquesta es va comportar i no es va precipitar fins que no érem entaulats.

La boda em va sorprendre molt gratament, doncs vaig veure que tenia la seva raó de ser quan em pensava que en els temps que corren cada vegada són menys les parelles que s’aventuren a donar el pas endavant i més les que el donen enrere.

La veritat és que m’està costant més del que em pensava escriure aquest comentari, doncs hi ha molts aspectes que costen de decidir a aquestes alçades i més plasmar-les per escrit. En l’àmbit més general criticar el tema dels vestits dels assistents i la preocupació que la seva elecció genera, però com una imatge val més que mil paraules us remeto al còmic de’n Garfield (d’entre les fotografies que es pot veure clicant la que acompanya el text).

I per acabar el puro. És potser el segon puro que em regalen (l’anterior a la boda del meu tiet) i no sé que fer-ne!! S’ha plantejat mai ningú que hi ha no fumadors? Perquè no s’inventen el detall perfecte per fumadors i no fumadors? S’accepten propostes. Per a les noies si que va ser quelcom maco i útil alhora: un penjabolsos amb una floreta que vaig estar a punt de canviar pel puro… llàstima que no tingui bolso.

I fins aquí reflexions de boda, n’hi ha moltes més però ara com ara em costa escriure-les.

“Imatges de la boda i reflexió de’n Garfield sobre el vestuari”

Per molt que el títol pugui fer pensar en l’obra dels germans Marx aquest es refereix a la meva experiència d’aquest cap de setmana, doncs per diferents casualitats que sovint s’esdevenen vaig acabar al circuit de Montmeló per partida doble.

El cert és que fins l’any passat no entenia gaire, per no dir gens, el món de la Formula 1 (i ara tampoc en sé massa si he de ser sincer) però quatre lliçons detallades em van fer entendre que hi ha molt més que quatre cotxes corrent per arribar els primers, de la mateixa manera que el futbol és quelcom més que homes en pantalons curts darrere una pilota.

I aquest cap de setmana he tingut la oportunitat de veure en directe aquest espectacle que mou masses i sobretot diners. Botigues de samarretes i gorres a tort i a dret, i gent amb banderes patriòtiques a dreta i esquerra. Tret del màrqueting i altres curiositats com ara que pels altaveus arribés a sonar el “chiki-chiki” el dia mateix de la carrera, a poc minuts de l’inici d’aquesta, el que em va confirmar l’experiència és la majestuositat de l’event i la seva gran similitud amb el circ romà.

En aquest món tan global ja no són els ciutadans i els de comarques properes que s’apropen a l’espectacle de gladiadors i carruatges, ara ja ve gent de tot el món i les cuàdrigues son tan ràpides que no n’hi ha prou amb l’espai i calen quilòmetres de pista. Però segueix havent-hi la gent amb les seves banderes, la volta de presentació davant les autoritats i un clamor i un rugir de les grades que fa pensar en èpoques remotes.

Tot això em fa pensar que en un futur llunyà els turistes de Júpiter o Mart baixaran a la terra a visitar les ruïnes del circuit de Montmeló.

Sols és una reflexió.

“El Circ de la Formula 1″

Senzillesa de la complexitat.

El circ personal i familiar, proper i poètic, no cal anar-lo a buscar en grans superproduccions estrangeres. Aquí mateix, concretament a l’Ateneu popular de 9 Barris hi ha un centre de creació artística realment envejable.

Pocs actors però molt ben coordinats donen forma a un espectacle sobre la història del circ, la creació d’un espectacle i el descobriment d’una vocació. Un rere l’altre efectuen els seus petits números entre el present i el record dels seus inicis. Es mouen amb molta destresa interpretant moviments complexos en un reduït escenari que aprofiten al màxim.

Transmeten la humilitat de la feina ben feta defugint el tòpic de que el circ és espectacularitat majestuosa, en aquest cas simplement és espectacularitat en petites dosis. Com és ben conegut: en el pot petit sol haver-hi la millor confitura.

El públic, si bé érem pocs, vam lliurar-los un molt càlid aplaudiment al final, per un esforç i una realització excepcionals.

Realment recomanable.

“Imatges de l’espectacle”

Aquells que em coneixen ja saben que en el món del còmic tinc una debilitat, i que aquesta es diu Bone de Jeff Smith, la seva complicada senzillesa, la seva dolçor narrativa, els seus personatges entranyables…

Pensareu que ja m’estic desviant del tema, no anava a parlar de cinema? Doncs si. Tot just ahir l’autor del còmic va fer public en el seu bloc que acaba de signar un acord amb la Warner Bros per a dur-lo al cinema. Tan senzill com una trucada, tal i com explica ell mateix:

Personalment proposo Mark Mancina per a la banda sonora amb la col·laboració de Phil Collins que, al meu parer, tan bons resultats van donar a Tarzán. Ja sé que no és el mateix tipus d’història, però un dels grans dubtes és si fer-la 2D o 3D, l’autor és partidari del 2D per mantenir la fidelitat al còmic original, però les productores tal i com està el cinema actualment segurament el forçaran a les tres dimensions, doncs son les pel·lícules que ara tenen més tirada. Crec que una bona solució de compromís seria fer servir la tècnica emprada la anteriorment citada Tarzán on les dues dimensions esdevenien tres i les tres dues.

Temps d’espera

Ja tinc ganes de veure com els tres cosins bone es fiquen en mil-i-un embolics en una aventura que algú va definir com a mescla entre Tolkien i Disney, i vés per on sembla que acabarà a la Warner…

Espero que vegi aviat la llum, després només em faltarà que algú finalment es digni a produir i dirigir Ender’s Game d’Orson Scott Card…

“Algunes portades del còmic, tretes de boneville.com”

Amb aquestes paraules l’oficial alemany s’acomiada cada vespre dels propietaris de la casa francesa on s’allotja durant la invasió de la segona guerra mundial.

El silenci del mar de Vercors (pseudònim de Jean Bruller), dirigida per Miquel Gorriz i protagonitzada per Pere Arquillué, Xicu Masó, Miriam Alamany i Jaime Puerta, narra la història dels silencis entre el militar i un home que viu amb la seva neboda en una casa petita i pobre però acollidora. El reben amb silenci, i és aquest silenci el que impregna l’obra sencera. Un silenci acompanyat d’una música molt ben trobada, i uns monòlegs de l’oficial que no deixen indiferents els seus amfitrions.

El muntatge escenogràfic, la sala d’estar entreoberta envoltada d’aigua, com una illa perduda en un mar silenciós, incrementa la sensació de solitud i tristor en la que França, representada per l’home gran i la noia, viu aquests mesos d’incertesa i por, presoners a casa seva d’un atac invisible que pretenen ignorar malgrat la constant presència de l’oficial.

Una bona obra, molt ben interpretada, lluny del diàleg i proper a la reflexió d’una època, que si bé l’espectador ja coneix és presentada des d’una nova perspectiva, una obra on una sola paraula pot dir molt…

“Imatges de l’obra”

Boles de pintura disparades amb aire comprimit. També se’n diu Paintball: assaltar i defensar un búnquer o un castell, avançar sota un mar de bales com en el desembarcament de Normandia o disparar a tort i a dret en un escenari caòtic. Tot plegat amb una arma que llença projectils de pintura (arma que per cert en els assalts quasi sempre abandonava per poder fer incursions més àgils).

Fins a quin punt influeix la manca de la mili obligatòria o els jocs de matar?

Doncs la veritat és que a mi no m’atrauen ni l’un ni l’altre però m’ho vaig passar d’allò més bé. Estratègia d’equip, bromes i bon rotllo entre membres d’un i altre equip

Crec que va faltar un capturar bandera, on cada equip hagués alhora de defensar la seva base i aconseguir la bandera en la de l’altre, però suposo que per això ja cal molta més compenetració, i hagués estat més perillós en apropar-se molt els membres d’un i altre equip.

Tota una experiència molt recomanable per a passar una bona estona entre amics.

Feia temps que volia parlar d’aquesta aventura però em mancaven les fotografies, ara que ja les tinc, no hi ha excusa… lamentablement les fotografies són d’abans de prendre les armes, doncs una vegada estaves armat no podies dur res més a sobre ja que et passaves l’estona pel terra…

“Go, go, go!”

O potser més correctament djembés (tambor africà) són els que van sonar ahir a l’Auditori sota la direcció dels Sewa Beats. Curiosament aquests no es trobaven sobre l’escenari sinó situats sobre les butaques de tot l’auditori.

Durant un parell d’hores, els assistents a l’acte benèfic per recaptar fons per Sierra Leone, vam seguir els ritmes que ens proposaven, interpretant fins i tot alguns cànons.

Era la meva primera visita a l’Auditori, i em va sorprendre per la seva magnificència. Els djembés a l’uníson ressonaven per tota l’estructura esdevenint tot plegat un acte molt “sonat”, recomanable per a una possible propera edició l’any vinent, si bé si l’any passat n’eren 600 i segueix incrementant caldrà un espai com el Camp Nou… on es perdria en sonoritat però guanyaria en espectacularitat (i recaptació).

“Oh le, oh le le, oh mamma oh le le…”