El món del circ
El circ és un món complex i misteriós que pateix de la malaltia de la manca de definició.
Si pregunteu algú què és el circ què us respondrà? Pallassos? Malabars? Música? Espectacle? Decadència?
Però el circ no és res d’això, i tot això alhora. Ara no m’empescaré una descripció amb paraules metafòriques, però podríem dir que el circ és l’expressió en totes les seves vessants, sense límits o fronteres, i que el seu objectiu és seduir l’espectador, encantar-lo i fer-lo viure experiències noves.
Aquest cap de setmana va ser la 13a fira de circ a la Bisbal i vaig tenir alhora el plaer i la desgràcia d’assistir a alguns dels seus actes. El plaer perquè vaig veure un espectacle que em va agradar, sorprendre i divertir, i la desgràcia perquè també en vaig veure un que em va decepcionar molt, fins al punt que vaig marxar a mig espectacle (i estava a les primeres files i centrat a l’escenari).
Aquest desequilibri és molt característic en el món del circ, doncs aquest avarca des de la peripècia més extravagant al gest més subtil. I en aquest matís de grisos també hi ha cabuda pels negres i els blancs, tots dos extrems fan mal a l’espectacle. El negre són aquelles carpes decrèpites de lleons desdentats i espectacles amb gossos afamats en comptes de cavalls on el vestit de gala del presentador sembla tret del cossi dels draps bruts.
I el blanc, el blanc també fa mal, i el blanc seria el Cirque du Soleil de qui no cal presentació. La companyia, amb molt de mèrit, ha retrobat la majestuositat perduda i la màgia difosa del vell circ, però alhora deixant a l’ombra a moltes produccions que amb menys espectacularitat assoleixen resultats igual o més impressionants que els d’aquesta formació.
Aviat faré la crònica de dos espectacles, un de clar i un de molt fosc, que vaig presenciar a la Bisbal. Un de molt recomanable per a si mai el veieu en cartell i l’altre que és millor oblidar…
