SPAMalot (o Déu perd el grial)
El Tricicle dirigeix una obra musical i passa de fer riure amb els silencis a fer riure amb les paraules sobre l’escenari. De fet el moment més pur Tricicle de l’obra és quan tres monjos creuen l’escenari sense cap aportació argumental (sembla realment que són ells tres qui van sota les caputxes), a la resta de l’espectacle es dediquen a transportar els cavallers de la taula quadrada del cinema a l’escenari.
L’encert de l’obra és el càsting, sens dubte. Tota la cort del rei Artur encapçalada per Jordi Bosch estava excepcional en el seu paper, els gestos, les entonacions i la complicitat amb el públic molt encertada. Personalment el més fluix el de la dama del llac, que tot i tenir una veu potent no vocabulitzava prou bé i costava seguir-ne l’argument, i l’aparició divina de Pepe Rubianes que queda com anècdota sense cap mena de ganxo.
En general és entretinguda, i divertida, però no hilarant com es podria esperar. S’excedeixen en alguna coreografia sobretot a la cort de les Vegas on decau el ritme de l’obra. Per la resta és pur Monty Python, que esta bé però m’esperava millor, amb un toc més de Tricicle que es queda reduït a l’anècdota de la Sardana i de Mar i Cel.
Recomanat per als que els agrada Monthy Python o odien als Gavatchos, això sí cal anar-hi amb un descompte de com a mínim el 50% del preu que tenen ara, sinó no s’ho val.
“Cartell i personatges de l’obra, però d’un altre país no n’he trobat d’aquí, si bé el vestuari és el mateix.”