Núvols de glaç

	Celda 211 (2009)
	Direcció: Daniel Monzón Guió: Jorge Guerricaechevarría, Daniel Monzón Actors: Carlos Bardem, Luis Tosar, Alberto Ammann

Cliqueu a la imatge per a veure escenes de la pel·lícula

S’han fet moltes pel·lícules de presos, tampoc les citaré, fins i tot séries, motiu pel cual és tot un repte fer una pel·lícula d’aquesta temàtica sense caure en els estereotips o les referències. Cal reconèixer que ho aconsegueixen. Tant l’actuació (sobretot dels dos protagonistes) com l’ambientació i direcció del film són capaços d’enganxar-te davant la pantalla i fer-te patir per uns personatges que a part de la seva condició són persones.

La gràcia del llargmetratge va més enllà del que passa o deixa de passar entre les quatre parets del recinte. Tot plegat és una història que no deixa de parlar de les relacions humanes i valors com la confiança o la seguretat. Jugant amb el llindar entre el bo i el dolent fan dubtar a l’espectador en molts moments sobre quina banda escollir.

La tensió està força ben conduida des del principi fins a la conclusió, i els silencis i ecos de les parets encaixen perfectament en la banda sonora de la història. I Luis Tosar realment aconsegueix que un personatge a priori despreciable poc a poc s’obri el camí cap a la comprensió.

L’única nota negativa del conjunt és un dels personatges, l’intermediador, del cual no acabes mai de saber-ne la postura i en alguns moments arriba a desconcertar. Tret d’aquest, tots els altres molt ben construits, amb més o menys matisos però amb motivacions de fons que et fan passar una estona ben entretinguda.

Una bona pel·lícula.

Ice of the Antartic

	Moon (2009)
	Direcció: Duncan Jones Guió: Duncan Jones, Nathan Parker Actors: Sam Rockwell, Kevin Spacey (veu)

Cliqueu a la imatge per a veure escenes de la pel·lícula

Ciència ficció, i de la bona. Un punt de partida alhora senzill i complex en un escenari inhòspit i desconegut que tenim tan a tocar:

La lluna.
Trobar-te a tu mateix. Aquesta és la premissa de la pel•lícula que aborda diferents temes i debats interns sobre què és la vida i com viure-la, de les reflexions que pots arribar a plantejar-te a la soledat i dels límits personals. Tot plegat emmarcat en una història entretinguda i sorprenent que no es recrea en ella mateixa sinó que avança contínuament, marcant nous reptes i nous dubtes a l’espectador, de manera que tot i la monotonia que se suposa que hi ha en l’estació lunar no hi ha cap moment en que no avanci la trama.

Una història molt ben narrada i molt ben tractada des del punt de vista tècnic. Les imatges aconsegueixen transmetre’t l’angoixa i la soledat de l’astronauta aïllat a la lluna, i tot plegat es fa molt creïble i proper.

No cal dir que per a que la pel•lícula funcioni cal que l’únic actor amb paper estigui a l’alçada, i Sam Rockwell ho fa molt bé, evolucionant el seu personatge amb la pel•lícula i fent creïbles totes les situacions.

Molt recomanable.

Ice of the Antartic

	Man on Wire (2008)
	Direcció: James Marsh Guió: Philippe Petit (llibre: “To reach the clouds”)

Cliqueu a la imatge per a veure escenes de la pel·lícula

Un funàmbul francès vol creuar entre les torres bessones per la corda fluixa. No negareu que el punt de partida és interessant, i més si això ho vol fer sense demanar permís, saltant-se la seguretat i sense cap mena de protecció.

Més d’una hora de documental parlant tant sols d’això? Doncs sí, i la veritat és que amb molt bon ritme i una posada en escena ben treballada intercalant imatges antigues de quan la gesta i recreacions amb actors.

Els primers minuts del metratge, just abans del títol, és un gran començament, trepidant i animat que et fica en la pell dels personatges, doncs no ho fa ell tot sol sinó que necessita d’un equip logístic, i et fa ser còmplice del que quasi bé sembla un atracament a un banc.

Un documental amb toc de pel·lícula on el mateix protagonista ens va explicant la seva evolució des que es marca un objectiu fins que aconsegueix assolir-lo.

Ice of the Antartic

	The secret of Kells (2009)
	Direcció: Tomm Moore, Nora Twomey Guió: Tomm Moore, Fabrice Ziolkowski

Cliqueu a la imatge per a veure escenes de la pel·lícula

En un món, el de l’animació, on tot sembla enfocar cap al realisme i la perfecció de les 3 dimensions, una petita joia d’animació tradicional ens mostra com un bon dibuix no té res a envejar a les grans renderitzacions de les pel·lícules fetes per ordinador.

Gràficament és una composició impecable, cada pla, cada punt de vista és en ell mateix un quadre. Els colors, els matisos, els detalls, el ritme. Tot plegat és una successió d’imatges belles per si mateixes que a més a més ens expliquen una història sobre la il·lustració.

La història és potser al que li exigiria una mica més. Els víkings ataquen sense pietat tot allò que troben i en una abadia l’abat està més preocupat per salvaguardar la vida dels vilatans que per l’escriptura. Parer que no és compartit per l’erudició. Brendan, el petit vailet protagonista veurà amb els seus propis ulls el que hi ha de bo i dolent en el món i serà l’encarregat de preservar la saviesa més enllà de la destrucció.

Per si no fos prou amb la imatge, la música acaba d’atorgar-li un grau més de bellesa amb les composicions de Bruno Coulais (Les Choristes, Coraline, Le peuple migrateur…) dotant els moments de màgia cèltica.

Personalment m’ha agradat, però entenc que és una recomanació complicada. Féu una ullada a les imatges a veure si us animen.

Ice of the Antartic

	The invention of lying (2009)
	Direcció i guió: Ricky Gervais i Matthew Robinson Actors principals: Ricky Gervais, Jennifer Garner

Punt de partida molt interessant.

En un món on només es pot dir la veritat i tothom l’accepta com a tal, un home s’inventa la mentida. Què poderosa és la mentida. Una mentida pot fer mal, pot ferir, pot ajudar, pot ser piadosa… es pot viure tranquil sabent que la percepció que els altres tenen de tu està basada en una mentida?

Comèdia i estudi de la societat a partir d’un punt de partida força surrealista. Una entretinguda història que també et fa pensar, si bé el ritme no és trepidant i la narració no segueix els cànons habituals. Es centra en la història del protagonista i d’una noia de qui està enamorat però realment va resolent petites històries sobre diferents aspectes de la vida on la mentida hi juga un fort paper que a vegades pot ser decisiu.

La pel·lícula està prou bé tot i que en moments es fa una mica estranya i de ritme irregular, personalment m’ha recordat a l’estil de “Lars and a real girl (2007)” pel to amable dels personatges i la història que està narrada com una espècie de faula.

Recomanada per entendre el valor de la veritat.

Ice of the Antartic

	9 (2009)
	Direcció: Shane Acker Guionistes: Pamela Pettler, Shane Acker

1 hora d’apocalipsis.

Personalment crec que li costa una mica arrancar, però una vegada els protagonistes es troben i comença la “missió comuna” tot plegat pren un ritme interessant.

El problema del que peca és que tant el guionista com el director entenen perfectament la trama i ho tracen amb molta credibilitat, però l’espectador no acaba d’estar segur d’anar entenent tot el que va succeint. El secretisme mantingut en la narració provoca una certa confusió tot i que per altre banda les motivacions dels personatges queden molt creïbles i integrades en la història.

És curta, tot i que no se’t fa curta, i et deixa un regust de dejà vu una mica incòmode. El final no està gaire ben resolt i els punts de partida màquines contra els seus creadors ja ha estat explotat moltes altres vegades en el món del cinema (Terminator, Matrix..). Fins i tot hi ha una escena en que 9 i 7 s’encaminen en un món àrid cap una fortalesa llunyana que recorda molt al viatge de’n Sam i en Frodo en la seva aventura, reforçat pel fet que el doblador de 9 és n’Eliah Wood, actor que encarnava el hobbit.

Tot plegat una història que val molt més per la imatge i estètica, així com disseny de personatges, tots ells esplèndids, que no pas pel que ve a explicar.

No oblideu a fer clic a la imatge i anar prement a next (col·locant-se a la dreta de la imatge) per a veure totes les fotos. Hi veureu els cartells de cada un dels protagonistes, molt ben realitzats tots ells.

Ice of the Antartic

Thomas McCarthy, director i guionista de la pel·lícula anteriorment citada The Visitor, resulta que a part d’aquesta ha col·laborat en el guió d’una altre recent pel·lícula molt recomanable: Up de Pixar.

Després de veure aquestes dues petites joies no em queda més que esperar que la seva pròxima producció estigui enllestida. A l’alçada ben segur que ho estarà ja que el material amb el que treballa és excel·lent. Es tracta d’una sèrie per la HBO basada en els llibres de George R.R. Martin: Canción de hielo y fuego.

Sembla que la primera temporada Juego de tronos ja està pràcticament acabada.

Pels que no coneguin els llibres no em queda més que recomanar-los. La historia relata la lluita pel poder d’una terra on després d’un llarg estiu s’apropa un cru hivern que podria durar dècades. Pinzellades de fantasia recorren aquest món on diverses famílies comparteixen interessos comuns els Baratheon, els Stark, els Lannister…

Una lectura molt recomanable que atrapa el lector des del principi fins al final.

	The Visitor (2009)
	Direccio i guió: Thomas McCarthy Actors principals: Richard Jenkins, Haaz Sleiman, Danai Jekesai Gurira

Abans de començar amb el 2010 m’agradaria fer un repàs d’algunes pel·lícules que vaig veure l’any passat i trobo interessants de comentar. Començant per aquesta que en la seva estrena ja em va cridar molt l’atenció i que en visualitzar-la em va sorprendre gratament.

La història és senzilla, i en la seva senzillesa rau la seva bellesa. Com delectant un pot de confitura l’espectador comparteix les inquietuds del protagonista i és partícip des de la distància de la seva evolució en un món que com a cosmopolites ens és molt proper però que aquí se’ns presenta des d’un enfoc diferent.

Sens dubte l’actor principal és l’ànima de la pel·lícula. Un home qualsevol en un lloc qualsevol (en aquest cas a Estats Units) cerca el seu lloc, o potser tan sols cerca la seva raó de ser. Com si d’una faula es tractés en comptes d’aïllar-se en la soledat és conduit pel destí a la gran ciutat, i és en aquesta i en les seves gents on començarà a descobrir quelcom que ja sabia però no havia gosat explorar.

Música, mescla de cultures, tolerància, injustícia, tristor. Tot plegat amb un ritme idoni i uns personatges molt humans. La connexió a la que fa referència l’entrada no és tan sols entre els personatges sinó també amb l’espectador.

És una d’aquelles pel·lícules que trobes a faltar en les cartelleres, o simplement esperes que tinguin una mica més de ressò per a que més gent en pugui gaudir. Però qui sap, potser aleshores perdria part del seu encant…

Per part meva, molt recomanable.

Ice of the Antartic

Després del silenci tornen les paraules.

Propòsit d’any nou?
La veritat és que no, però un seguit de circumstàncies que si no s’hagués acabat l’any potser no s’haguessin donat m’han esperonat per a tornar al medi escrit.

Objectiu?
Cap de concret.

Així doncs les properes entrades potser no estan a l’ordre del dia, doncs segurament son comentaris que haurien d’haver aparegut amb anterioritat però que crec que igualment algú pot trobar interessants.

I fins aquí la xerrameca, que pot sonar a disculpa però simplement és un enllaç entre l’anterior i la propera entrada.

Círcol (va de circ) és una empresa dedicada a la gestió de circ contemporani.Un grup de joves que creuen en el circ i volen sumar al seu esperit la capacitat de gestió i una visió avançada de fer les coses, i que tenen el convenciment que implicar el món de la gestió cultural en aquest sector permetrà fer una passa endavant en la dignificació i professionalització del circ.

www.circol.cat